La tuia o arbre de la vida

La tuia o arbre de la vida ( Thuja orientalis ) és un arbre de la mateixa família que els xiprers (cupressàcies), originari de la Xina (Manxúria) i Corea. No sol ser molt alt i sovint es troba en forma d'arbust (1) . La seva capçada és cònica, irregular i poc densa, i de vegades presenta diversos àpexs. El tronc és recte i té moltes ramificacions des de la base; els branquillons es disposen en plans verticals formant com uns ventalls; per això aquest arbre també s'anomena xiprer de ventall . L'escorça és de color marró vermellós (en canvi, en els xiprers és grisa) i quan envelleix es desprèn en tires.

Les tuies grosses de darrera la gasolinera

Les fulles de les tuies són perennes i de color verd clar. Semblants a les dels xiprers, són molt petites però no tant com les d'aquests i els seus marges estan separats del branquilló; tenen forma d'escama i estan col·locades com les teules d'una teulada sobre les branquetes. Però, a diferència dels xiprers, els seus fruits no són aquelles pinyes força grosses i esfèriques, de què ja vàrem parlar, sinó que són més petites i ovalades i tenen uns ganxos típics que sobresurten cap enfora. Aquestes pinyes són de color verd blavenc quan són tendres i marró vermellós quan són madures i deixen caure les llavors. A més, es distingeix també dels xiprers perquè les parts seques de la tuia es decoloren a un to marró òxid que es veu molt clarament i perquè frotant les fulles es desprèn una típica olor de fruita.

Al nostre país hi ha un gran nombre de varietats de tuies cultivades en carrers i jardins, i sovint en cementiris, encara que no hi destaquen tant com els xiprers. Per altra banda, com que toleren molt bé les podes, són molt utilitzades per fer tanques, com els xiprers i altres arbres d'aquesta família.

A Balsareny n'hi ha moltes, de diverses varietats. Com a arbres aïllats, en tenim al col·legi Guillem (a la part del davant), al Cementiri Municipal (darrere la porta d'entrada), al Repeu , al recinte de la depuradora d'aigua , a les Malloles (al costat de la Gates ), al darrera de la benzinera (unes que estan unides, altes i esveltes), i a la dreta de l' Església de Sant Esteve .

Per altra banda, al poble hi ha moltes tuies arbòries formant tanques (en castellà, “setos”), com les que envolten els recintes de l'escorxador i de la planta de tractament d'aigua , les que hi ha a la colònia minera de Vilafruns i la tanca que segueix tot el contorn de les pistes de tennis (amb més de 250 exemplars).
Tuia en forma d'arbust de la baixada del carrer de l'Om.

En forma arbustiva, formant mates, hi ha tuies en alguns llocs, com la carretera d'Avinyó (prop de la cruïlla amb Carrilet ), a la plaça Llobregat , a la baixada del carrer de l'Om , a la plaça Montserrat (adornant el monòlit), al Cementiri , al Casal , al barri de Cal Rata, etc . També hi ha tanques de tuies arbustives ben retallades, més aviat baixetes, a tot el voltant del tram de passeig del carrer Carrilet i al Cementiri . (2)

A més d'aquesta tuia més corrent i típica (la Thuja orientalis), trobem algunes mostres d'altres espècies de tuia, com són uns arbustos del carrer de l'Om i de la plaça Montserrat .

Tanca de tuies que envolta les pistes de tennis.

Als jardins i patis de moltes cases i empreses també hi ha tuies, sobretot en forma arbustiva.

(1) Un arbust, a diferència d'un arbre, es ramifica gairebé des del nivell de terra i forma diversos troncs sense que cap d'ells no sigui predominant. Normalment sol ser baixet (una mata) però també pot assolir alguns metres d'alçària.

(2) Igual que en altres espècies, de vegades resulta difícil precisar exactament si una tuia determinada és un arbre o bé un arbust, com passa amb alguns exemplars dels llocs esmentats.

El margalló

El margalló (anomenat en alguns llocs bargalló o palma ; nom científic: Chamaerops humilis ) és un arbret de 2 o 3 metres d'alçària, però sovint no fa més d'un metre a causa de les males condicions en què sol viure. És un arbre d'organització molt diferent dels que hem anat descrivint fins ara, perquè es tracta d'una palmera. Del miler llarg d'espècies de palmera del món, només una és autòctona del nostre país i, de fet, també de tot Europa: el margalló ( “ palmito ” , en castellà), sense comptar la palmera de Canàries , que és natural d'aquestes illes. Totes les palmeres que veiem quan voltem per Catalunya han estat introduïdes per l'home, tret del margalló. Com molts ja sabeu, les palmeres en general són pròpies de països tropicals i, el mateix margalló, encara que pertanyi a la flora mediterrània, no deixa de ser una espècie una mica exòtica si la comparem amb els altres arbres i arbustos de la nostra vegetació.

El margalló, com a palmera que és, té un tronc de gruix uniforme i constant, ja que no creix en amplada. De vegades presenta diversos troncs petits. Del capdamunt dels troncs surten les fulles, que són grans i tenen forma de ventall, dividides en 12-15 segments llisos i rígids, de més de 20 cm . de llargada, que s'uneixen tots ells a l'extrem del pecíol, el qual té espines fortes i punxants. D'aquestes fulles se'n fan escombres, ventalls, cistells, senalles, etc. El margalló, com totes les palmeres, és una planta de fulla perenne, per bé que les fulles es van renovant: les noves surten cap amunt i l'arbre va creixent en alçària, mentre que les velles van quedant a sota i cauen o es tallen, però les bases dels seus pecíols queden de forma permanent i protegeixen el tronc.

Els margallons (palmeres) de la plaça Montserrat.

Aquest arbre floreix a la primavera formant unes flors agrupades en raïms, que donen lloc a uns fruits vermellosos carnosos, els dàtils, coneguts com a pa de guineu , els quals maduren a la tardor; són comestibles però molt insípids i no gens apreciats.

Detall dels fruits del margalló.

El margalló viu de forma natural al litoral, on sol formar part d'un tipus de vegetació especial anomenada màquia (dominada pels arbustos), típica de zones com el Garraf. Però també es troba plantat en molts jardins com a arbre ornamental. Aquí a Balsareny n'hi ha alguns: 4 margallons molt alts al voltant del jardí del mig de la plaça Montserrat , junt amb altres arbres; i un parell més, molt petits, en un jardinet del barri de Cal Rata (a la baixada de Castellet ). També n'hi ha alguns en jardins particulars. Es desenvolupen molt bé en torretes grosses.

La savina

La savina ( Juniperus phoenicea ) és un arbret una mica desconegut, de poca alçària i escorça rogenca; sovint té aspecte d'un arbust. Té les fulles persistents i n'hi ha de dos tipus: les de les plantes joves, que són linears i punxants, semblants a les del ginebre (la tradició popular diu que “la savina neix ginebre”); i les de les plantes adultes, que són molt petites, de forma rombal, molt juntes i imbricades damunt les branques, com les dels xiprers (la savina pertany a la mateixa família, les cupressàcies). L'arbre floreix al febrer i el març i fructifica a la tardor del següent any. Els fruits són rodons i de la grandària dels pèsols, com els del ginebre (els ginebrons), però estan recoberts per una pela lluent i vermella.

Detall de la fulla i els fruits de la savina.

La savina viu de forma natural als matolls, pinedes i alzinars aclarits i assolellats de la zona mediterrània, però en ocasions també la trobem plantada, no gaire sovint. A Balsareny en tenim, en zona urbana, un exemplar plantat en un petit jardinet del barri de Cal Rata .

La savina del barri de Cal Rata.

Isidre Prat