- Editorial -

Bon 2009 

L'any 2008 s'acaba, i el 2009 truca a la porta. L'any vell ens haurà deixat, com tots, coses alegres i coses tristes, diferents per a cadascú, segons com toqui a l'un o l'altre la loteria de la vida. També s'haurà endut algunes coses —i algunes persones— definitivament. No podem esperar altra cosa, d'aquesta roda de la fortuna que va girant fins que un dia se'ns detura.

Col·lectivament, l'any que se'n va ens deixa catàstrofes i violències a dojo, però també escletxes d'esperança, a les quals ens hem d'agafar per poder continuar sent moderadament optimistes. El 2008 es recordarà com l'any de la crisi econòmica, una crisi que continuarà durant el 2009 i segurament el 2010. Per intentar pal·liar-la, governs i agents socials i econòmics busquen i buscaran solucions, pedaços. Solucions que costaran diners i sacrificis. La saviesa popular diu que a cada bugada es perd un llençol, i sembla clar que la societat que sortirà d'aquesta crisi no serà ben igual que la que, en els darrers anys de bonança general, gastava i consumia forassenyadament.

Tancaran empreses, d'altres es deslocalitzaran, d'altres regularan l'ocupació. Els Estats les ajudaran, i ajudaran els bancs mancats de liquiditat perquè els puguin donar crèdits, tot plegat per evitar que la crisi s'estengui i prengui dimensions incontrolables. Els qui predicaven la desaparició dels Estats, els neocon que sostenien que els mercats s'autoregulen sols, ara prou aplaudeixen que el paraigua estatal els empari. Com deia un acudit prou lúcid, sembla que l'objectiu és “que tot allò que genera benefici sigui privat i tot allò que comporta pèrdues sigui públic”. Per això hi ha qui subratlla la necessitat de flexibilitzar el mercat de treball, de revisar el sistema públic de pensions, de reduir els costos dels acomiadaments i de les prejubilacions, d'augmentar el preu dels serveis públics, de reduir els avantatges socials, d'estrènyer els cinturons; i a més ens demanen que no deixem de consumir, per no agreujar la crisi del comerç i de les indústries que encara funcionen. Ens esperen uns anys amb una crisi que no serà gens fàcil de gestionar.

I tot això, és clar, sense tocar els fonaments del sistema Prou es va dir que les cimeres internacionals haurien de “reformar el capitalisme”, però ens hem quedat amb compromisos ambigus, de més regulació i control per evitar que es repeteixi un fenomen que està arruïnant el món i del qual, pel que sembla, no hi ha culpables visibles; com si d'un tsunami o d'un terratrèmol es tractés.

Mentrestant, cal sobreviure i no deixar de banda el que puguem salvar. El 2009 ens pot portar una retallada (o “interpretació”) de l'Estatut a la baixa, i no hi sabrem reaccionar amb una sola veu i amb una sola actitud, perquè som i serem així. Ens pot portar un acord estatal de finançament que, sempre amb el fantasma de la crisi, serà insatisfactori i no ens ajudarà a ser competitius com a país, i tampoc no sabrem fer altra cosa que rondinar. És important, però, que davant de tot això no perdem la fe en la democràcia, malgrat els desenganys. “No era això, companys”, cantava Llach ja fa molt temps. Però hem de conservar l'esperit crític i la confiança que, amb la força del nostre vot, podem ajudar una mica a millorar el país, o a evitar que empitjori més del compte; pitjor seria tot això sota una dictadura.

Balsareny tanca l'any, com de costum, representant els Pastorets , i els obrirà amb els Reis, els Traginers i el Carnestoltes. I amb unes entitats vives, perquè al darrere hi tenen persones que les fan viure. Entitats amb alts i baixos, centenàries, com el Centre Instructiu i Recreatiu o els Bastoners; amb 80 anys d'història, com la Unió Esportiva Balsareny; amb 60 anys, com els Pastorets; amb més de 50, com l'Agrupament Escolta Guillem de Balsareny; o que s'hi acosten, com la Coral Sant Esteve, l'Handbol Balsareny, les societats de Caça, de Pesca i Ocellaire, el Club Natació... I moltes altres que aglutinen els esforços dels seus membres per tirar endavant una vida cultural i social prou rica. Sense les entitats, la vida a Balsareny seria molt més trista. Desitgem per a totes molta sort, i que per a tothom al nostre poble el 2009 ens porti més ventures que trasbalsos. “Ens en sortirem; reeixirem”.

Sarment