El Tour del Mont Blanc és una de les travesses de muntanya més famoses del món. Creua França, Itàlia i Suïssa tot dibuixant una volta circular al massís del Mont Blanc, amb un total de 166 km i 9.400 metres de desnivell positiu.

Un cop a l'any, la North Face Ultra Trail du Mont-Blanc (UTMB) aplega milers de corredors de tot el món disposats a assolir la travessa en un temps rècord: menys de 46 hores. Les inscripcions d'enguany es van obrir al públic el gener de 2008 i en només tres quarts d'hora s'havien exhaurit les 2.400 places disponibles! Una d'aquestes places va ser per a en David Rodoreda, el meu company. Després de mesos de preparar el viatge i somiar-hi, a finals d'agost vam viatjar als Alps per formar part d'aquesta gran experiència.

És divendres 29 d'agost, som a Chamonix (França), a la sortida de la UTMB del 2008. A les 18.30h en punt comença l'aventura! De cop i volta, els carrers de Chamonix es tenyeixen de mil colors. 2.382 corredors surten de la plaça per enfilar els primers metres de la cursa, i durant més de 10 minuts llarguíssims no para de passar gent pel meu davant, tots somrients, amb la motxilla a l'esquena i molta il·lusió als ulls! És una sensació indescriptible! Quan la multitud desapareix, començo a ser conscient que ja no hi ha marxa enrere: això va de debò!

A les 21.30h ja fa estona que és negra nit i pujo en un bus que em durà al control de Les Chapieux (França). Hi arribo després d'una hora i mitja (a les 12 de la nit) i just en aquell moment passa pel control el vencedor de les dues darreres edicions de la cursa: el veterà Marco Olmo. Tothom el saluda i l'anima! És un dels favorits i dels més "estimats" de l'organització. Tot i que és de matinada i fa un fred que pela, a Les Chapieux (quatre cases dalt d'un turó) hi ha centenars de persones entre voluntaris, espectadors, acompanyants i músics! Han encès una gran foguera prop del control i hi ha un escenari amb un grup que no para de tocar en tota la nit. El David hi arriba a les 2 i poc de la matinada. Ja porta més de 8 hores de cursa i 50 km a les cames. Quina sensació, veure'l arribar després de tanta espera! A més, el veig bé, amb moltes ganes i ànims! Menja una mica, carrega la reserva d'aigua i s'atura a reposar. L'abraço molt fort i marxo volant perquè a les 3 en punt surt un autobús cap a Courmayeur (Itàlia), el proper indret on el podré veure passar.

El meu viatge cap a la Vall d'Aosta dura dues hores. I quines hores! La carretera és estreta, amb moltíssims revolts i canvis de rasant. Però finalment, a les 5 de la matinada arribo a Courmayeur, el primer gran control de la cursa. Sóc a la cara sud del Mont Blanc, al peu del túnel que porta el mateix nom. Aquí els corredors es poden canviar de roba, menjar calent, dutxar-se i fins i tot dormir.

Cap a les 8 del matí arriba el David. Ja ha sortit el sol i tot fa pensar que serà un dia de molta calor. Des que va sortir de Chamonix, el David ja ha corregut 14 hores per la muntanya i, sincerament, després de canviar-se la roba i menjar una mica, fa tan bona pinta i està tan animat que ningú diria que ja ha recorregut 78 km! Xerrem una mica a les escales del pavelló mentre ell s'acaba de preparar. Quines ganes tenia de poder estar amb ell! Però cap a quarts de deu el David reprèn la marxa. Al llarg de tot avui travessarà la part italiana del vessant del Mont Blanc, la més feréstega de tot el recorregut. Jo, mentrestant, agafo un altre bus que em tornarà al punt de sortida, Chamonix (França), a través del túnel del Mont Blanc. Ja no tornaré a veure'l fins al vespre, i aquest cop serà a Suïssa!

Cap a les 3 de la tarda de dissabte emprenc el viatge que em portarà a Champex - Le Lac (Suïssa), el quilòmetre 120 de la cursa. El trajecte des de Chamonix el faig en una furgoneta en la qual anem 6 persones més la conductora i el copilot. Dels sis, cinc són espanyols! Un cop més, el viatge és ben tortuós; però sigui com sigui, després d'una hora i mitja, la furgo s'atura a Champex -Le Lac. Fa una tarda preciosa, molt assolellada. El paisatge que m'envolta és extraordinari! Penso en el David, que ja és a prop, i en com es deu trobar.

A Champex hi ha el segon i últim gran control de la UTMB. Com a Itàlia, aquí també hi ha dutxes, menjar calent, i les bosses amb la roba i els afers personals que ha preparat cada corredor. Mentre m'espero, faig amistat amb uns nens belgues i xerro amb uns quants catalans. És increïble la quantitat de gent de Catalunya que m'he arribat a trobar des d'ahir! I per acabar de fer créixer el patriotisme, a mitja tarda sento per megafonia que en Kilian Jornet ha guanyat la cursa! L'ha completada en menys de 21 hores: quina fera!

A les 8 del vespre veig arribar el David. Ve caminant, fa cara de cansat i el noto desanimat. M'explica que el sol i la calor li han passat factura pujant el Grand Col du Ferret, el més alt de la cursa. Em diu que s'ha plantejat abandonar a La Fouly, a 12 km d'on som ara, però que mica a mica s'ha anat recuperant i ha decidit continuar. Jo l'animo perquè tiri endavant. A hores d'ara, ha fet 120 km dels 166 km del recorregut, tres de les quatre maratons! No ho pot deixar córrer!

Aprofitem l'aturada al control per recuperar forces. El David es canvia de roba, menja un bon plat de pasta, sopa i fruita i visita la zona de fisios i podòlegs. En surt amb les dues cames embenades, però sembla que els massatges li han anat bé. El veig més animat, i això que l'ambient no és pas per tirar coets... La carpa gegant en què ens trobem és un espectacle deplorable. Hi ha gent feta pols, exhausta, amb unes pintes que fan por, i és que tots els que són allà fa 26 hores que corren!

Cap a les 10 del vespre, el David es comença a preparar per sortir. Decideix marxar amb un petit grup de catalans: el Jaume de Sabadell, la Marta d'Oló i la Carme i el Roger de la UEC Anoia. Tots 5 encenen els frontals i reprenen el camí que els ha de portar a Chamonix! A quarts d'onze de la nit, jo agafo un autobús per tornar també a França. De nit, a l'hotel, em van despertant els missatges al mòbil que vaig rebent i que m'informen d'on és el David. Tot i el cansament i d'haver de fer front a una segona nit sense dormir, va amb bon ritme i mica a mica es va menjant els quilòmetres.

A les 11 del matí del diumenge, un SMS em diu que el David ja és a La Flegère! Això equival a un total de 40 hores i 42 minuts sense dormir i 159 km de cursa a les cames. "Només" li queden 7 quilòmetres de baixada per aconseguir l'objectiu i acabar la cursa de muntanya més dura d'Europa. Però passen les hores i no tinc notícies seves. M'estranya que trigui tant a fer un trajecte tan curt. Li truco al mòbil i em trobo un David desmoralitzat, cansat i abatut. Em diu que pateix molt dels turmells i que la baixada li està costant molt. Per telèfon, l'animo, li dic que li falta molt poc per arribar! Aleshores, no dubto ni un instant a deixar enrere Chamonix i anar a buscar-lo muntanya amunt. Realment, el tros que faig de pujada és força dret i amb un desnivell pronunciat. Però per fi el trobo! Està cansat, molt cansat. Té els peus inflats i la baixada se li està fent eterna. Però estic tan contenta! Sé que està rebentat de no dormir, de no parar durant 43 hores, però no puc amagar que me'n sento molt orgullosa!

Tots dos junts anem fent els darrers quilòmetres que el separen de la meta. A Chamonix ens esperen milers de persones que criden i animen els que aconsegueixen completar una volta tan salvatge. Quan el David enfila el carrer que el durà a l'arribada, se'm posa la pell de gallina en escoltar els crits de "Bravo, David!", "Super, David, courage!" Tothom crida el seu nom! Per res del món m'hauria deixat perdre aquest instant! Creuo l'arribada darrere seu i corro a abraçar-lo com mai. Ho ha aconseguit! És un dels pocs més de mil valents i valentes que s'ha superat a si mateix i ha completat la volta que l'ha dut a travessar tres països en dos dies. Una fita que molt pocs tenen al seu abast.

Des d'aquí voldria agrair a les nostres famílies i amics que hagin estat al nostre costat al llarg d'una experiència tan inoblidable. Gràcies de tot cor per ser-hi! I a tu, David, enhorabona per haver convertit un somni en realitat! I gràcies per compartir-lo amb mi.