De vacances

 


Com cada any, en arribar l'estiu vinc a fer vacances al meu poble, per omplir-me de satisfacció i alegria pels seus encants, els seus punts de esbarjo, amb els seus carrers estrets de fisonomia gairebé medieval, amb el silenci de les seves nits, l'amabilitat de la seva gent, amb la seva església romànica al peu del castell; gaudir entre els volguts companys i començar una nova etapa de treball, per buscar nous relats, per mantenir les apetències culturals i cultivar la ment.

Després de descansar de la bona nit, obro els balcons per respirar l'aire fresc del matí i contemplar el meu carrer. Quedo bocabadat, ja que en aquells moments no hi ha cap persona transitant; quedo pensatiu i em vénen a la memòria els anys d'infantesa, quan creixíem al carrer, el meu germà Joan, el Pere Portella, els tres germans Serra Corderroure, els cosins Torras Estrada, el Josep Rodergas, els Portaler, els Bassany..., i la indefinida mainada. Amb aquells partits de futbol organitzats al carrer. Al nostre grup teníem el germà Josep Bassany, li deien el Blasco, i ho parava tot!. I qui no recorda la Ció de cal Carnisser? De tant en tant regava el carrer perquè marxéssim a jugar amb la nostra “pilota”, feta de draps, cap a un altre lloc. I penso en el Maya, que amb la seva cara seriosa representava l'autoritat i cap de nosaltres gosava ignorar-la.

Eren els temps de la nostra infantesa, aquell temps que és territori sagrat de la vida i de futurs i feliços records. Pobre del que no ha tingut aquells espais plens de jocs i del somriure essencial per reafirmar aquest camí infantil que es forma a base d'amor, disciplina i jocs.

Després d'un bon esmorzar preparat per la meva cunyada Angelina, la primera cosa que faig es visitar el seu hort: les tomaqueres, les cols, els pebrots, les albergínies...i en part, el seu jardí del que tots el divendres cull rams de flors per embellir la nostra església parroquial. Vist tot això, surto a donar una volta per la plaça de la Mel i començar a saludar tots els coneguts.

Com de costum, vaig a visitar la carretera Manresa-Berga, lloc transformat en un passeig, amb les seves alzines, però ho trobo un xic descurat. Jo ho qualifico com a passeig, ja que ens comencen a pesar els anys, per ser un lloc ideal per mantenir l'agilitat, remei que ens dóna el nostre company i doctor Josep Cañellas, que en les meves visites, entre altres coses, em proposa de cultivar el moviment i beure aigua.

Saludant les persones conegudes arribo a la placeta de cal Batista, amb la seva font, els arbres que li donen ombra i els seus bancs, als quals hi trobo asseguts vells coneguts. El Bruch, després de les nostres cordials salutacions, com es lògic, em convida a seure. La meva resposta és: “Moltes gràcies, però, si accepto aquesta invitació, no podré aixecar-me”. Els explico les meves dolences i ells ho accepten. En Batista em convida a visitar els baixos de la seva casa. Entre altres coses ja tenen preparats un pilot de cigrons per ventar amb un sistema casolà fet amb dos ventiladors elèctrics. Abans d'aquesta visita el Bruch m'invita a visitar el seu celler, del qual quedo bocabadat en veure el petit i curiós museu obtingut de peces seleccionades per ell al llarg de la seva vida.

Avui dijous és dia de mercat a la plaça de la Mel. Passo un bon moment mirant els senyors de l'oferta i la demanda regatejant. Començo a fer el corregut pels carrers i en passar per davant la perruqueria de la Mercè entro a demanar número per tallar-me els cabells: Seguint, arribo a la plaça de l'Ajuntament, mira que bé!, podré saludar el senyor batlle. Directament li parlo del passeig de la carretera, on aprofitant la ombra del matí hi fem esport però no tenim bancs per descansar; a la tarda, a la baixada del sol, passegem per l'ombra, on sí que hi ha bancs, però són molt baixos i mal cuidats. En Jaume accepta amablement aquests suggeriments i em diu que ho tindrà en compte.

Avui ha arribat el meu fill Enric, acompanyat de tota la família: passarem uns dies junts. Un matí els vaig acompanyar a la piscina. A l'ombra d'una ombrel·la contemplava l'Elena, la gran, i els dos nens, l'Àngela i l'Enric, com la passaven bé! Però em va venir el record d'aquest terreny, que estava plantat d'ametllers, i el monòlit commemoratiu amb el vers de Maragall:

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia

entre el sol, núvols i vents...

No ets encara el millor temps,

però en tens tota l'alegria.

Però amb la nova remodelació no s'ha tingut en compte de donar-li aquí un lloc tan merescut.

El dia 8 de setembre, com de costum, vàrem fer la pujada al castell, dia senyalat per ofrenar a les Verges del nostre entorn. L'acte fou concorregut i al mateix temps vàrem gaudir dels nostres paisatges. Desprès del acte ens van obsequiar amb un excel·lent “mosset”.

També vull elogiar l'acte que es va celebrar en homenatge a la gent gran de Balsareny. El meu agraïment per a totes les persones que fan possible l'organització d'actes com aquest. Va ser un lloc de trobada de persones, amb algunes de les quals feia molt i molt temps que no coincidíem. Em va satisfer molt poder saludar l'amic i company Josep Puigmartí, a qui per mitjà d'aquestes línies saludo cordialment.

Ontinyent, novembre 2008

Alexandre Torras