Me'ls has recordat! Gràcies, Antonio, vaig portar-los anys!

“Perdona, estàs dinant, però precisament he pensat que era una bona hora per trobar-te a casa, perquè sempre estàs donant voltes i més voltes, ets aquest rellotge vilatà”.

Són unes paraules de benvinguda de l'Antonio Díaz. Les mateixes van ésser fetes posteriorment dels dos o tres trucs de “maneta” de la porta del carrer de casa. A casa, malgrat les noves tecnologies, encara hi tenim personificada la ma de ferro forjat tradicional i, pel cop d'atenció, ancestral d'un temps personificat per la figura humana dels, a voltes enyorats, “serenos”. Eren altres temps i una economia menys folgada ens feia arribar desigs i felicitacions com “Feliz Navidad os desea el sereno”.

Però enmig d'aquest mosaic de records (aquesta visita fou anterior a la defunció de la Carmen, la seva esposa) l'Antonio veig que es fica la ma a la butxaca i en un farcellet, molt ben embolicat, m'ensenya dos bastonets dels que tants anys vaig lluir tot portant-los penjats a la solapa de l'armilla del vestit tradicional dels Bastoners. “Josep, aquest els he fet jo mateix i te'ls lliuro com a recordança d'aquella meva promoció, una generació de la qual només en quedem tres. Guarda'ls! En nom meu i del Josep Riera, del Pepet de cal Xen i del Francesc Riera, el Quico de cal Puntes. Accepta'ls!” Amb un tímid, i al mateix temps, agraït somriure la cara se m'humitejà i una forta encaixada de mans deixava segellat el compromís: “Gràcies Antonio, ho faré!”

Aquest lliurament dels Bastoners m'ha fet recordar que l'Antonio sempre ha estat un enamorat de l'art. M'ho recorda aquella pàgina de la secció de “Balsareny Avui” (vegi el lector el Sarment , núm. 126, agost de 1986), on li preguntàvem sobre unes figures fetes manualment amb acer inoxidable. Entre d'altres li preguntàvem: “Abans de fer qualsevol model, el dibuixeu a escala?” I ell respongué: “Sí, com gairebé en tot treball, es necessita un patró”. Moltes gràcies, Bastoner!

Josep Gudayol i Puig