Doncs  ja ha passat el sorteig i tots ens desitgem salut...

Ja sabeu, mancant pa, bones són coques! Diuen que cada espanyol  ens hem gastat  70 euros en  loteria. A veure, qui s’ha endut els meus 70 euros?

32.365; és bonic! I jo ho hauria repartit amb la família. A veure, als meus fills els dono dos milions, al meu cosí li regalo un cotxe, als meus amics un viatge a las illes Seychelles. I als altres a Cancún  (com que no es parlen gaire entre ells...).

Cada vegada que toca i veig els números  dic: I si l’hagués vist?  L’hauria comprat? Doncs segur que no, perquè abans que arribés jo, ja hauria arribat algú altre a l’administració i s’hauria avançat.

O un dia arribes al bar de sota casa teva i el cambrer et diu: “Tinc loteria; t’ho dic perquè tothom n’ha comprat... Tu veuràs el que fas!”

Ep! Que l’home t’amenaça, i tu, que no pensaves comprar, de sobte t’imagines el dia de la loteria  amb el bar ple de gent brindant:

—A mi me n’han tocat deu!
—A mi, trenta!

I sempre tens  algú que t’assenyala i diu: “Mira, a aquest li’n vaig oferir i no en va comprar, el panoli!” Això et marcarà per a tota la vida... Ja poden passar anys, que tu seràs sempre “el panoli” que no va comprar. I fins  i tot  t’imagines la teva família fotent-te la bronca:

—Amb les vegades que hi vas a esmorzar  i no comprar-ne... Ets un inútil i un panoli!
—Ho has estat tota la vida!

I, és clar, li dius al cambrer:”Dóna-me'n”.

Llavors t’imagines el dia 22 davant de la càmera de televisió a la feina amb la butlleta a la boca i fent-li  “botifarra” a la càmera, sabent per endavant que és el teu cap qui  t’està veient a través  d’ella.

A partir d’aquest moment, l’avarícia et fa agafar tota la loteria  que t’ofereixen : La de la fleca, la de l’oficina, la de la llar dels avis... I aquí no acaba la cosa...Perds els escrúpols  i fins i tot els principis. Si t’ofereixen  loteria del PP, tu, que sempre  has estat d’ERC, en compres. No sigui que als capullos aquests els toqui!

I aquí tens dues participacions amb el capullo a la teva cartera, costat  per costat del número  de la Gavina.  I tot  per la loteria . Veieu, com traieu els nostres pitjors instints?

Estàs tan obsessionat amb la possibilitat que et toqui, que fins i tot creus en coses que normalment te’n rius.

Ara surt l’Aramis Fuster per la tele dient: “Aquest any acabarà en nou, i feu-me el favor de ser molt feliços”. I tu, tan feliç, compres el  9.

Desprès surt en Rappel: “El meu tarot  t’ajuda, la Grossa acabarà en sis”. I surts a veure quina administració  té un sis que sigui cridaner!

Ara em truca la meva amiga i diu que ha somiat que acabava en cinc... Canastos! Que em quedaré sense el meu sou!

I desprès truca la teva mare: “Has comprat un número on  les inundacions de l'any passat?”

I comences a mirar  on va ser la inundació més greu. Que, per descomptat,  fa falta ser degenerat per anar a comprar on hi va haver una desgràcia:

—I diu vostè  que l’aigua  nomes els va arribar a la teulada?. I que no va haver cap mort?

Bah! Això no és una inundació  ni és res...

I desprès, ja, el súmmum.  He sentit a dir que si la loteria és d’un altra ciutat em sembla que té molt més valor. Qui té l’ofereix t'ho diu així: “Tinc loteria de València!”

—De València? No fumis! Passa-me’n dues (i ho dius mirant cap a tot arreu com si fossin entrades de revenda).

—No, només un per ser tu, però no li diguis res al  Morales “el pilota del taller”. Com toqui a València, no crec que al Morales...

La qüestió es que  apareixen els teus pitjors instints. Comences a fer números i rectifiques el que abans has dit: Als meus fills,  amb un quilo ja van bé.  La intenció es el que compta. I ben pensat, si el meu cosí vol  comprar-se  un cotxe, que estalviï. Jo li’n compro un de segona mà. I als meus amics, amb un viatge a Tortosa o a Reus, van més que servits. Total, tampoc no ho coneixen!

Per fi arriba el dia del  sorteig i per descomptat no et toca. I a sobre has d'aguantar les imatges de la tele. Que als deu minuts et treuen uns homes a la porta d’un bar agafant-se pel coll i saltant: Oeeeè, Oeeeeè, Oeeeeè, Oeeeeeeeeeeeeeè! De cop i volta t’hi fixes: Cony, si és el Morales!

Ha tocat al seu barri i aquell home no me’n va oferir gens ni mica! Serà desgraciat! Fa falta ser una persona dolenta!

I baixes al bar i nomes sents: “No ens ha tocat res, però el més important és que hi hagi salut”.
Apa! La que faltava! Que a sobre que no em toca la loteria m’atropelli un camió. Serà possible? En definitiva, que més que desitjar que em toqui, el que desitjo és que no li toqui a ningú proper. Ja sabeu...”Mal de molts, consol de ximples”!

Josep Estruel  i Filella
vivenciesjosepblogspot.com