Arbres de Balsareny (XXIII)

 

L’albercoquer

L’albercoquer que es troba al final de la carretera de Manresa.

L’albercoquer (Prunus armeniaca) és un arbre fruiter no gaire alt, de branques rogenques (sobretot les més joves), no espinoses. Les seves fulles són caduques i tenen forma de cor, són tan llargues com amples i dentades. Quan són tendres estan cargolades en forma de paperina i adopten un to vermellós pel revers.

La florida té lloc entre el febrer i el març, abans que surtin les fulles,  les flors són blanques o rosades, de peduncle molt curt, i es disposen solitàries o bé de dues en dues. El fruit és comestible i ben conegut, l’albercoc, que madura al juny i juliol. L’albercoc és del tipus de fruit anomenat drupa, amb el típic pinyol a dintre, de color ataronjat i pela vellutada, semblant al préssec. Es pot consumir fresc i també es conserva sec i tallat a llesques (conegut en aquest cas i comercialitzat com a orellanes). Se’n cultiven diverses varietats, com la paviot i la maniquí.

Detall de les fulles de l’albercoquer.

L’albercoquer és d’origen asiàtic, però cultivat des de molt antic al nostre país, on també alguns cops es pot trobar naturalitzat. Potser no ho sabíeu, però als carrers del poble hi tenim alguns albercoquers, encara que no als més cèntrics. Doncs sí, en tenim un a la pujada del tram final del carrer de la Costa del Castell, un parell al final del carrer Costeta (sota el dipòsit de l’aigua) i un altre, força gros, al camp obert que hi ha al final de la carretera de Manresa, on s’agafa l’accés cap a l’autovia.

El presseguer

El presseguer (Prunus persica) és un apreciat arbret fruiter caducifoli, no espinós (d’uns 4 o 5 metres d’alçària, com a molt).  Té la capçada arrodonida i l’escorça és grisa o bruna, amb fines esquerdes, i sovint treu un suc gomós. Les fulles són allargades (d’uns 8 a 15 cm.) i força estretes, acabades en punta llarga i finament dentades. Les fulletes joves són planes i plegades pel nervi principal i s’obren a mesura que creixen; i les fulles adultes també tenen, de fet, la peculiaritat d’estar més o menys arrugades i doblegades i són propenses a corbar-se.

El presseguer que hi ha a la pujada del final de la Costa del Castell.

Els presseguers floreixen força aviat, a principis de la primavera o fins i tot a finals d’hivern (no gaire més tard que els ametllers) i les seves flors tenen 5 sèpals, 5 pètals i molts estams, com totes les de la família de les rosàcies (les del mateix albercoquer i les d’altres fruiters que havíem vist temps enrera: l’ametller, el codonyer, la prunera, la pomera i el cirerer). És característic veure les floretes (d’uns 3 cm.), molt primerenques, d’un color rosat molt viu i intens, que, solitàries o en parelles, omplen les branques dels presseguers abans de la sortida de les fulles.

Els fruits són lògicament els préssecs (del tipus drupa), molt grossos, sucosos, de pela vellutada (com els albercocs), de color groc o taronja i molt perfumats.

Detall de les fulles del presseguer.

Detall del fruit del presseguer, el préssec.

El presseguer és originari de l’Àsia Oriental i ha estat cultivat per tot el sud europeu per a la recol·lecció dels préssecs, una fruita important per a l’activitat econòmica. A la nostra terra s’ha cultivat molt, des de fa segles, a nivell domèstic, però, des de mitjan segle XX, es va iniciar el seu conreu extensiu a les comarques lleidatanes, que s’ha anat ampliant amb els anys. Hi ha altres zones productores, com a Perpinyà i algunes comarques catalanes i valencianes. Cal dir que n’hi ha de diferents varietats que maduren gradualment i així es pot assegurar un proveïment continuat dels mercats. Com que el préssec és una fruita que es malmet aviat, bona part de la producció va destinada a la indústria conservera.

A Balsareny, com a tants altres llocs, hi ha molts presseguers cultivats en horts domèstics, i també se’n poden trobar alguns de naturalitzats a les vores de camins i camps. En zona urbana, o propera a ella, trobem un presseguer plantat a l’últim tram de la Costa del Castell, un altre a la pujada de la Costeta,  uns quants al passeig del riu i uns altres sota del Repeu (prop de la riera). També n’hi ha un al barri de Cal Nosa.

La perera

La perera (Pyrus communis) és un altre arbre fruiter, no gaire alt (d’uns 5 a 8 metres d’alçària), de capçada més o menys cònica. La seva escorça presenta fissures, les branques són rígides i els branquillons tenen espines en els exemplars naturalitzats (o subespontanis), però els cultivats no en tenen. Encara que no ho sembli massa, la perera té característiques molt semblants a la pomera, ja que pertany al mateix gènere que ella (la pomera és Pyrus malus, com ja vàrem veure).

La perera de la cruïlla entre els carrers Sant Antoni i Costeta.

Detall de les fulles de la perera.

Les fulles de la perera són ovalades, de 2 a 5 cm., arrodonides a la base, de marge enter o molt finament dentat, sense pèls o gairebé, amb el pecíol prim i molt llarg (en comparació, les de la pomera són dentades, amb pèls i tenen el pecíol molt més curt). Les flors surten al març i l’abril, agrupades en ramells; són ben blanques, d’uns 3 cm., i, com que la perera també és de la família de les rosàcies, cada flor conté 5 sèpals, 5 pètals i molts estams.

El fruit és la coneguda pera. És un tipus de fruit carnós anomenat pom, al qual també pertany la poma; els dos fruits tenen una semblança, per bé que es distingeixen per la forma, el gust i perquè la pera conté aquells petits granets típics.

La perera ha estat cultivada des de fa segles a totes les àrees temperades del sud i centre d’Europa i de l’Àsia occidental. A les nostres comarques es troba cultivada o, de vegades, naturalitzada. Les pereres silvestres són semblants a les cultivades però, a més de tenir espines (com hem dit), fan unes peres més petites, més arrodonides i dures (no gaire bones). Pel que fa a les pereres de cultiu, les comarques de Lleida i la franja de ponent en són les principals productores a casa nostra; el color i la forma de les peres (tot i tenir una forma característica, coneguda de tothom) és variable segons la varietat (pera llimonera, blanqueta, ercolina,,,). A part de destinar-se al consum directe, també molta producció es fa servir a la indústria de conserves.

A Balsareny trobem pereres als horts i algunes estan naturalitzades pel nostre terme municipal. Per altra banda, en veiem als nuclis urbans o prop d’ells. Així, en tenim una a la cruïlla dels carrers Costeta i Sant Antoni, una altra al final de la Costeta (sota el dipòsit de l’aigua), una altra al final del carrer de la Riera (darrere el Casal) i una altra en un pati del carrer Carrilet. També en trobem una a l’entrada a Sant Esteve (a l’esquerra).

Isidre Prat

 

 
 

.