Víctimes de la tristor, que no és estacional, caminen sense esma persones abans il·lusionades, somrients, o, potser tan sols, convençudes de que allò que feien i que vivien era allò que esperaven i desitjaven. No eren tots, no, però ara... ara l’onada és creixent...
Ara, mica en mica, passen en estat de xoc per la vida, fent rituals de feina i aparent normalitat, amb rostres llargs i ulls absents, tancant possibles somriures, negant-se il·lusions que saben no es faran realitat.
Quelcom no va bé. Un quelcom massa gran, massa feixuc per poder-lo assumir.
En d’altres temps, un es mirava tot allò d’alt nivell com aliè, coses dels polítics, deien, coses dels grans poders, deien... i es sentia llunyà, i es vivia com si no afectés el viure propi.
Les polítiques dels “altres”, les misèries, les morts, la falta de llibertat, semblaven cosa d’altres mons, llunyans i eteris... Coses d’extremistes, deien...
La inquietud, un nus a l’estómac que cada dia retorna en prendre contacte amb el que sentim i veiem i llegim, creix.
Ja no ens sona tan llunyà allò de l’explotació, ni del capitalisme salvatge que es menja la vida digna.
Ja no és cosa d’altres mons veure com es retallen drets, serveis i prestacions socials, com es camina decididament cap a la salvaguarda dels poders enrocats en torres d’ivori, mentre als seus peus, cada vegada més persones s’encomanen d’una gran buidor, d’un neguit i d’una sensació de perill imminent.
Ja no es veu tan llunyà allò de la censura i la criminalització de les opinions crítiques al sistema, un sap, i veu com es va fent cada cop més ample el fossat que separa l’elit dels qui tenen tots els poders a les mans i, a l’altra riba, ens confonem en un aiguabarreig global una munió de persones que tenim això, només, en comú, l’angoixa, la tristesa, la desconfiança, la incertesa de futur, i la seguretat que es camina cap al desastre.
En aquest escenari, la darrera esperança és la resistència, la resistència a tot allò que volen imposar, diuen, com a mal menor. Resistir activament, ara mateix, és l’únic nexe, el camí que ens permetrà sobreviure.
Josep Estruel i Filella
Vivències. Blogspot.com
